Ajuntament de Paterna

Els orígens històrics de la vila de Paterna ens traslladen en el temps a diversos jaciments arqueològics situats en el nostre terme municipal. Concretament, és en les partides de la Vallesa i Despenyaperros on es documenten restes com destrals de sílex, ceràmica cardial, agulles i arpons d'os, etc. que ens retrotrauen a nivells arqueològics pertanyents al neolític i a l'edat del bronze.

Aquests mateixos jaciments evolucionaran i aconseguiran una certa rellevància en època ibèrica, fàcilment constatable en el poblat de la Vallesa situat sobre un promontori (lloc defensiu) i pròxim al riu Túria, on es van trobar peces de ceràmica ibèrica i molins (gres roig) per a triturar el gra. El poblat no aconseguiria la importància d'Edeta i els seus llocs d'influència (Castellet de Bernabé, Puntal dels Llops, etc.) però és de suposar que mantindrien contactes donada la proximitat geogràfica.

Amb l'arribada dels romans s'inicia un lent canvi en les formes de vida. La documentació relativa a aquest període procedeix de fonts literàries romanes que fan referència a esdeveniments polític/militars de la zona (Valentia, Edeta, Saguntum, etc.) juntament amb dades epigràfiques i numismàtics. És per això que a penes hi ha dades històriques, encara que hem de fer constar l'existència d'una estela funerària trobada al Mas de Febo, així com restes d'una suposada vil·la romana baix- imperial.

També hem de fer referència a la importància de les troballes que s'han produït en l'última dècada, referides a aquest període de dominació romana. Així, es va trobar un enorme forn del segle I en el transcurs d'una campanya arqueològica realitzada al carrer dels Horts, el qual dona a entendre l'existència d'una important producció ceràmica que suposaria, per tant, la demostració d'un enclavament rellevant ja durant aqueix període.

Aquesta presència es corrobora amb un altre descobriment més recent, i potser de major rellevància. En efecte, en la zona de desenvolupament urbanístic del carrer del Santíssim Crist de la Fe, han aparegut els fonaments del que fora una gran vil·la romana, amb una sèrie d'habitacions ben marcades, i una àrea de producció de la tradicional tríada mediterrània (vinya, olivera, cereal). A data de la confecció de la present guia, l'actuació arqueològica continua, per la qual cosa no es descarta l'aparició de noves restes de l'època.

Diuen les cròniques que seria en aquest període quan es configuraria la toponímia originària de Paterna ja que, amb caràcter general, s'admet que és de procedència llatina i que faria referència a “paternus” o pertanyent al pare, encara que la paternitat no vindria referida a la possessió física sinó a l'estatus social i/o jurídic que ocuparia el dirigent dins de la comunitat.

Com a complement a l'anteriorment esmentat, la presència romana en el nostre terme també es constata en altres fites. A destacar, per exemple, les restes d'aqüeducte que s'inicien en les proximitats del Mas de Vélez, d'on prendria les aigües del riu Túria i, a través d'uns trams superficials i altres subterranis, finalitzaria a Lloma Llarga per a seguir fins a les proximitats de Sagunt. La xarxa d'aqüeductes ens dona a entendre l'existència d'un sistema d'irrigació que tindria com a finalitat un desenvolupament agrícola que, amb posterioritat, aconseguiria una gran complexitat i eficàcia.

A partir de l'època musulmana, Paterna ja adquiriria una certa esplendor, sobretot a través de la seua activitat ceràmica i manufacturera. Les restes arqueològiques vindrien referides al cementeri, l'accés a la mesquita (en el lateral de l'actual església de S. Pere), plantes d'edificacions i habitatges, etc. També s'observa en el major desenvolupament i diversitat de l'agricultura mitjançant noves terres de regadiu així com la introducció de conreus desconeguts fins al moment com arròs, morera i canya de sucre.

Diu Zurita en els “Anales de la Corona de Aragón” que Jaume I no conquesta Paterna per les armes sinó que hi entra de manera pacífica. L'entrada cristiana seria a l'abril de 1238, al mateix temps que, i segons el Llibre de Repartiment, fer lliurament de les alqueries de Paterna i Manises a Artal de Lluna, que va ser un dels designats pel rei per a elaborar Els Furs en pertànyer a una poderosa família de la noblesa aragonesa que, fins i tot, arriba a emparentar amb la monarquia pel casament de Maria de Luna amb Martí l'Humà.

Durant els segles XIII al XV la nostra població tindrà als Luna com a senyors feudals i es parla d'aquest període com d'un gran prestigi que quedarà reflectit en la seua activitat ceràmica, molt important tant per l'elevada producció, constatada en testars, forns i tallers, com en la qualitat i varietat d'estils. És així que la nostra ceràmica figurarà en diferents palaus i centres de poder europeus. Però també mereixen especial atenció els socarrats, o peces d'argila rectangular, que eren utilitzats per a la decoració de les cases, sobretot els sostres, i que més enllà de l'element artesanal conformen un senyal d'identitat paternera.

A partir del segle XVI s'inicia una lenta deterioració econòmica: cessament de la producció ceràmica i interrupció del relatiu prestigi en el qual es trobava la població. Com a fets transcendentals d'aquest període cal citar les Germanies, amb un marcat caràcter antisenyorial, motiu pel qual Paterna patiria greuges i repressió pel virrei i el mateix senyor de Paterna, el duc de Sogorb.

Uns anys més tard vindria el decret d'expulsió dels moriscos (1609) les conseqüències de la qual seria el despoblament i la paralització econòmica de la qual tardaria molt temps a recuperar-se. La crisi política i de subsistències tindria el seu reflex en la profunda deterioració política, social i econòmic en la qual se sumiria Paterna en l'Antic Règim.

En el segle XVIII l'esdeveniment més destacable seria el canvi en la titularitat de la possessió senyorial de Paterna. Així, en 1746, el duc de Sogorb i Medinaceli ven la jurisdicció al Sr.Antonio Pando i Bringas, qui des de llavors es convertirà en primer comte de Vilapaterna.

Durant el segle XIX la població desenvolupa l'agricultura com a activitat única i es construiran una important quantitat de coves en no necessitar material constructiu i trobar-se en terrenys de propis. En la segona meitat del segle XIX es constata una lenta recuperació econòmica que tindrà com a elements a considerar la canalització de les aigües fins a la font de la Plaça en 1866 i la construcció del ferrocarril de via estreta en 1888. No caldria menysprear, no obstant això, la important activitat econòmica que venia desenvolupant-se des de segles arrere en l'àmbit dels molins (fariners, d'arròs,...). L’empremta d'aquesta labor queda de manifest hui en la nostra vila, ja que encara podem contemplar-ne alguns, com el de Martinot, el Batà o el del Testar.

Des del punt de vista urbanístic s'inicia el pla d'eixamples que ha de ser considerat com una ampliació no sols en infraestructures sinó en noves demandes i necessitats socials, econòmiques

Paral·lelament es produeix un inicial flux immigratori al qual s'uneix la construcció en la zona de Campament de xalets i habitatges de segona residència per a la creixent burgesia valenciana. La construcció del campament militar (seguretat per a la burgesia) i el desenvolupament del ferrocarril de via estreta (com a element d'accés i comunicació) afavoriran un fort assentament en la nostra població d'aquest tipus de residència.

Quan s'inicia el segle XX Paterna està poblada per 3.500 habitants. La ràpida evolució fins a aconseguir els més de 70.000 actuals, és simptomàtic dels canvis operats al llarg d'aquesta centúria. El corrent immigratori aconseguirà unes elevades cotes durant els anys 50 a 70 ja que el fort desenvolupament industrial, amb el Polígon Font del Gerro en primera instància, va generar una important demanda laboral que modificarà definitivament el panorama social, urbanístic i cultural de Paterna.

El municipi es convertirà en un important nucli industrial i de serveis a través dels diferents polígons industrials existents i culminarà amb la creació del Parc Tecnològic destinat als últims avanços en tecnologia, i a la ciutat de negocis Tàctica.

A això cal unir, igualment, l'extraordinària importància que Paterna ha adquirit en el sector serveis i també, donada les peculiaritats del seu extens terme municipal, com a pol d'atracció de les noves i prominents àrees residencials.

Tal és així que s'estan conformant vertaders nuclis de població al marge del nucli urbà. La Canyada, Terramelar, La Coma, Creu de Gràcia i Mas del Rosari s'estan veient superades per les perspectives d'altres nuclis com Lloma Llarga / Valterna i, per extensió, amb unes expectatives de creixement per a tot el nostre terme municipal que condueixen al fet que la vila de Paterna– davant les seues potencialitats i recursos - figure entre els municipis valencians amb una major viabilitat quant a alternatives de creixement sostingut i amb millors possibilitats de futur i desenvolupament en les albors d'aquest tercer mil·lenni.

Es tracta d'un dels més bells monuments de la vila de Paterna. Encara que no es pot precisar amb exactitud el seu origen s'accepta, de forma generalitzada, que es construeix en època àrab, i que formaria part del sistema defensiu de la població en disposar d'una excel·lent visibilitat dels voltants. Estaria integrada en un sistema de talaies, al costat d'altres torres de la comarca (Bofilla, Espioca, etc.), que oferia permanent vigilància a la ciutat de València per a previndre les escomeses cristianes.

Té forma lleugerament troncocònica i una única porta d'entrada a la qual s'accedeix per un tram d'escala exterior. Les seues dimensions són: altura 19,5 m, diàmetre en la base: 12, 70 m, i diàmetre superior: 9, 60 m. Els murs tenen una grossària entre 2, 50 i 3, 30 m construïts en formigó calicostrat amb successives filades horitzontals de rajola intercalades com a reforç.

La Torre consta d'un fort baluard de tres plantes i un terrat superior. La planta baixa era una cisterna o aljub sense accés a l'exterior. La planta següent és quadrada i sobre aquesta se situa la porta d'accés, mentre que l'últim pis és de planta octogonal, amb volta i murs de rajoles. S'hi arriba a través d'una escala embeguda en el mur amb escalons de rajola a testa que finalitza en la plataforma superior de cos emmerletat, des de la qual s'albira una extraordinària panoràmica.

La barana exterior es va incorporar a la Torre amb les últimes obres de restauració. És de ferro forjat i va ser realitzada a mà per Ernesto Simó, reconegut artesà de Paterna.

La construcció va patir una lenta deterioració deguda als avatars dels temps per la qual cosa va ser restaurada en 1967, sent declarada en 1971 monument històric artístic d'interés local ja que, històricament, és considerada com a símbol i senya d'identitat de la població paternera. És per això que la trobem tant en l'escut de la Vila, com en la seua bandera oficial.

Consisteixen en una mena d'habitatges excavats sobre un terreny amb especials característiques geològiques, i situades en nuclis de transició entre l'horta i el secà. Es construeixen aprofitant la topografia del terreny en els desnivells dels xicotets contraforts muntanyencs, a la qual cosa s'afig la presència de sòls relativament poc compactes.

Sobre el seu origen s'afirma que serien introduïdes pels moriscos, ja que apareixen tipologies similars a Andalusia, encara que també es fa referència a la seua construcció i desenvolupament durant el segle XVIII i principis del XIX, coincidint amb la crisi econòmica de l'Antic Règim. La veritat és que la primera referència documental, conservada en l'Arxiu Municipal de Paterna, apareix en el Padró d'Habitants de 1824.

Es distingeixen dos tipus de coves:

• Les "enclotadas", situades sobre una excavació que dona origen a un clot o pati comunitari, al qual es descendeix mitjançant escala o rampa, utilitzat com a entrada a diversos habitatges
• Les "fronteades" que, de manera individual, aprofiten directament el desnivell del terreny per a realitzar l'excavació.

En 1824 apareixen 38 coves censades mantenint, a partir d'aqueix moment, un creixement continuat ja que a meitat del segle XIX hi havia al voltant de 200 coves ocupades per un 35% de la població. En els anys 20 del segle XX hi ha una nova etapa expansiva, comptabilitzant-se 405 coves en 1921, que aconseguiran la seua xifra màxima en 1940 amb 495 coves que eren ocupades per un 20% del total de la població.

Conformement als censos de població, el nombre de coves comptabilitzades per R. Alfonso Barberá seria el següent:

Els principals nuclis de coves es localitzarien en:

• Coves del Palau
• Coves de la Torre
• Coves d'Alborgí
• Coves de la Mina
• Coves del Batà
• Coves del carrer Godella

A partir dels anys cinquanta de la passada centúria, es produirà un progressiu abandó, paral·lel a l'edificació de noves construccions. Amb el desenvolupisme dels anys 60 i principis dels 70 la greu deterioració ocasionaria la demolició de gran part d'aquestes, podent-se visitar en l'actualitat una xicoteta quantitat en l’“Espai cultural Coves del Batà”.

Les coves que envolten la Torre són fronteades i presenten el seu accés al nivell dels carrers de Sant Joaquim i Prevere Miquel Pérez i per tant es van formar aprofitant el desnivell existent entre aquests carrers i el pla on s'emplaça la Torre. Aquestes coves no poden ser derrocades ja que en 1971 es declara monument històric artístic d'interés local la Torre i la zona que la circumda.

Aquest privilegiat entorn ha sigut condicionat en els últims anys, configurant l'actual Parc Urbà de la Torre i el Palau.

A més, per a qui que vulga comprovar “in situ” la distribució d'aquesta peculiar construcció, tenen en l'actualitat la possibilitat d'acudir a l'Espai Cultural “Coves del Batà”. En efecte, a mitjan anys 90 del segle passat, l'Ajuntament de Paterna va adquirir un total de huit coves, en què després de la seua rehabilitació, es va conformar un espai comú, mantenint-ne les particularitats de totes. El resultat va ser un nou punt de trobada dels paterners i paterneres, en el qual a més d'apreciar la disposició original dels habitatges, es pot gaudir de diverses exposicions temporals i permanents, com el taller d'Ernesto Simó, o alguns utensilis de la Cordà.

El Parc de la Torre i el Palau es va inaugurar en l'estiu de 2003 sobre un espai que, originàriament, posseïa un extraordinari conjunt de coves. Davant la desaparició i l'abandó de moltes d'aquestes, i les conseqüents condicions d'insalubritat, el parc es va traçar sobre una zona ja buida, i pràcticament sense referències a la quantitat d'habitatges que va posseir en el seu moment, ja que en l'actualitat es limita únicament a les coves de la zona alta, al costat de la Torre, que formen part de l'àrea declarada monument historicoartístic de caràcter local.

Amb el disseny actual s'ha procurat mantindre la topografia natural. Igualment, s'han escampat ximeneres i claraboies, elements emergents de les coves, i s'han exclòs les aglomeracions constructives o arbòries excessives, que no sols no apareixien originàriament sinó que entrarien en competència amb la Torre, que sempre ha figurat com a element dominant de la zona.

De la mateixa forma, per a evocar el disseny natural, s'han projectat una sèrie de recorreguts longitudinals i transversals que rememoren l'antiga traça d'artèries i travessies. Així, apareix un trajecte longitudinal, entre el Palau i la Cova Gran, al costat de dues rutes transversals, amb direcció a la Torre. Una vegada situats en el conjunt de coves de la Torre, les sendes connecten amb una altra que recorre aquest entorn, i permet contemplar el conjunt històric protegit i passejar per la part alta del Parc per a visualitzar, a manera de mirador, la concurrència de cobertes i clots.

El jardí amb espècies autòctones, denominat Passeig de les Aromàtiques, permet descobrir els diferents ambients de plantes i boscatges que poblen el nostre entorn. A fi de dotar d'humitat i frescor a l'àrea en èpoques estivals, s'han organitzat un conjunt de surtidors en la zona pavimentada.

En la part oest del parc, se situa una escultura ornamental dedicada a la Festa de Moros i Cristians, obra de l'artista valencià Anzo, d'acer en forma de L amb 6 m d'altura i 2 m de planta. En la seua part superior figuren la mitja lluna i la creu, amb interessant visió quan es projecten en l'ombra.

El terreny sobre el qual s'ha dissenyat el parc va constituir en el passat tot un espai de sociabilitat en el qual els veïns i les veïnes desenvolupaven les seues vides. És per això que, amb la construcció del parc, s'ha procurat recuperar una part de la morfologia anterior, configurant una zona digna de l'entorn en el qual se situa, amb vocació de ser lloc de trobada i reunió ciutadana en ple nucli urbà, per a oci i gaudi del veïnat en els seus anhelats moments d'esplai.

El Palau senyorial dels comtes de Vila Paterna és un dels monuments més significatius del municipi.

El 30 de juliol de 1746 el duc de Sogorb i Medinaceli ven la vila de Paterna al Sr. Antonio Pando i Bringas, primer comte de Vilapaterna, el qual manaria construir el Palau en 1760. El projecte va ser obra de l'arquitecte Sr. Antonio Gilabert, director de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Va ser destinat a residència dels comtes, encara que al llarg del temps tindria destins diferents en ser cedit per a escola i habitacions de mestres, alberg de pobres, hospital de guerra i, fins i tot, com a projecte d'hotel.

En 1976 va ser declarat monument històric artístic d'interés local, i sent adquirit en 1983 per l'Ajuntament de Paterna, primer com a sala d'exposicions i, en l'actualitat, com a seu de la casa consistorial.

L'edifici constava de dues parts diferenciades, el Palau pròpiament dit, de planta rectangular i tres pisos, i una àrea posterior per a cavallerisses i magatzem. En la planta baixa destaca la porta principal, que arriba fins al repeu del balcó central i té finestres reixades a banda i banda. En el primer pis hi ha un balcó central i dos a cada costat. El principal destaca pel seu marc de pedra.

La façana presenta una sòlida geometria subratllada per una disposició de buits organitzada simètricament en funció de l'eix principal de la portada. Es corona amb un gran frontó triangular motlurat en els seus costats, on apareix l'escut dels comtes de vila de Paterna, de quatre quarters, damunt del qual apareix un fust rematat amb un crani timbrat amb la creu de Calatrava. Finalment, l'edifici es completa amb cinc pinacles a l'aire.

En l'actualitat, l'àrea posterior ha sigut substituïda per un edifici annex de nova construcció, que alberga oficines administratives municipals.

És una zona de visita excel·lent, ja que disposa d'unes extraordinàries vistes sobre el Túria, l'horta de Paterna i les poblacions del voltant.

Sobre el solar on actualment es troba el denominat Calvari s'alçava el castell o fortalesa, allí instal·lat per la seua situació privilegiada ja que dominava una gran visió tant cap al riu com en direcció a València.

Jaume I fa la seua entrada a Paterna a l'abril de 1238, i en el Llibre del Repartiment es fa lliurament a Artal de Luna de l'alqueria de Paterna “juntament amb el seu castell”.

Durant la Guerra de la Unió, Paterna va ser sotmesa en 1348 i el baluard demolit per a no fer-s’hi forts, encara que notícies indirectes donen a entendre que seria erigit novament fins a la seua destrucció en el segle XVIII per a aprofitament de materials.

L'any 1911 una comissió va inspeccionar el subsol comprovant els fonaments, en els quals apareixia una galeria que travessava la muralla, restes d'una porta i un túnel construït en volta de canó. En la part exterior encara és visible el mur de contenció que es troba unit a la base de les muralles. En els anys 20 del passat segle era utilitzat com a viacrucis, i ja en 1922 s'encarrega el projecte des de l'Ajuntament com a escola de pàrvuls , per a crear-se definitivament dos anys més tard.

En l'actualitat és zona d'esplai entre els veïns i veïnes aprofitant-se per a diferents activitats d'oci, sent tal vegada la més coneguda, com a cinema d'estiu.

Originàriament la parròquia es construeix sota l'advocació de Sant Pere i Sant Joan Baptista. Però en el segle XIV la veïna població de Manises vivia “sense tindre a prop al sacerdot... que els cristians moren sense confessar-se ni rebre el Cos de Crist, i molts xiquets sense rebre el baptisme” i atés que el riu “amb freqüència i moltíssimes vegades no es pot creuar per pont o barca...” és per la qual cosa en 1370 naixeria la parròquia de Sant Joan Baptista de Manises.

L'església de Paterna es dedicaria a Sant Pere encara que es mantindrien els records de l'anterior denominació compartida, com eren les imatges desaparegudes després de la contesa civil que es trobaven en la fornícula de l'altar major.

L'edifici actual data de finals del segle XVIII i va ser realitzat sobre una edificació anterior, ja que la que hi havia “no sent capaç per a la parròquia de 1.024 i més ànimes de comunió, tampoc té el decòrum propi de les coses de Déu” per la qual cosa es va demandar l'ampliació de l'església segons projecte d'Antonio Gilabert i Lorenzo Martínez.

Es tracta d'una construcció d'una sola planta amb volta de canó i un conjunt de pilastres que donen pas als altars laterals. En l'altar major es troba Sant Pere, contigu a les imatges de Sant Joan i Sant Antoni, mentre que en el creuer de la dreta es troba, al costat de Sant Vicent Ferrer i la Dolorosa, el Santíssim Crist de la Fe de gran devoció i afecte en la vila de Paterna.

Respecte a la façana, va ser rehabilitada després de la contesa civil en 1940 i les decoracions, en forma d'alt relleus amb escenes bíbliques sobre la vida de Crist, es van instal·lar en 1966 i van ser beneïdes dos anys després.

Va ser construït segons projecte de 1881 on llavors era Plaça de la Constitució per a substituir l'anterior casa capitular, situada just enfront, i que sens dubte resultava insuficient per a satisfer les necessitats concordes amb el desenvolupament que havia adquirit Paterna.

Paral·lelament a l'edificació del nou ajuntament es va procedir a l'eixample i alineació de la plaça quedant, des d'aquell moment, en forma pràcticament rectangular, sent en l'actualitat una mica més àmplia a causa de l'enderrocament de les cases que existien en l'actual mur d'enfront d’allò que era l'edifici consistorial. Aquest edifici seria utilitzat com a seu municipal fins a 1989, en què es produeix el trasllat a les noves instal·lacions del Palau.

En l'actualitat acull diverses dependències municipals de Serveis Socioculturals així com el Museu de Ceràmica.

Al costat de l'edifici de l'Ajuntament, i en un accés actualment cobert, es troba la cisterna que rebia les aigües del naixement de la vila, situat en el Barranc de la Font.

El Gran Teatre inicia la seua marxa a partir de la instància presentada pel Sr. Vicente Brull Bayona en data 24 de juny de 1927, en la qual és sol·licitada una llicència d'obres d’“edifici per a café-cinematògraf, dotat d'escenari per a funcions teatrals”. Les obres s'encomanen a l'oficial d'obrer Sr. Mariano Agustí Monrabal.

Era així com el Gran Teatre es convertiria en l'edifici de referència per a l'oci i esplai dels paterners durant diverses dècades. Amb els seus més de 1.000 localitats acolliria a matrimonis amb els seus fills per a gaudir de la sessió de cinema dominical, a les parelles de nuvis dels dijous i, finalment, a l'ampli nombre de soldats que temporalment residien a Paterna.

A partir de 1952 el Gran Teatre va ampliar la seua oferta d'esbarjo, ja que va sol·licitar el beneplàcit administratiu corresponent per a desenvolupar activitats com a saló de ball.

Durant els anys seixanta del segle passat, el Gran Teatre restringirà la seua activitat com a saló de cinema exclusivament, encara que la televisió serà un fort mitjà de competència que, finalment, no podrà superar per la qual cosa decaurà fins a l'extrem d'haver de tancar les seues portes durant els anys huitanta.

En 1986 l'immoble va ser catalogat per a ser considerat edifici protegit de 2a categoria. Al mateix temps s'iniciarien des de l'Ajuntament de Paterna les gestions polítiques i administratives tendents al fet que el recinte passara a formar part del patrimoni cultural i històric de la vila de Paterna. El 14 de setembre tindria lloc la signatura d'escriptura pública entre els titulars legals i l'Ajuntament. El Gran Teatre ja era, formal i legalment, propietat municipal i, des d'aqueix precís instant, s'impulsarien els tràmits i gestions pertinents per a l'adequació de l'edifici.

La nova edificació consta de:

• Una sala amb capacitat per a 600 espectadors, amb una superfície total de 388 m² i un volum principal de 3.000 m³.
• Tres sales per a reunions, exposicions, assajos, etc. amb una superfície aproximada de 100 m² cadascuna d'elles.
• Espais destinats al personal tècnic i de serveis.
• Espais de circulació pública de tràfic fluid, al costat d'un xicotet bar.

La construcció de l'edifici ha seguit fidelment les disposicions legals sobre accessibilitat de minusvàlids als edificis i les condicions de protecció contra incendis.

Va ser inaugurat al febrer de 2000, sent retolat amb el nom de l'universal paterner Antonio Ferrandis. En l'actualitat desenvolupa una àmplia gamma d'activitats culturals com ara teatre, concerts, exposicions, etc.

Al voltant de 1924 va ser inaugurat el Teatre Nou de Paterna, després Teatre Principal, conegut popularment com a “Teatre del Batá” en referència al carrer de la seua ubicació.

Segons J. Núñez el seu origen es deu a “un grup aproximadament de dotze aficionats constituïts exclusivament en societat … que van escometre la quixotesca empresa de construir a les seues expenses un teatre digne de la Paterna de llavors …”.

El local disposava d'una acústica extraordinària que realçava, si cap més, les interpretacions dels protagonistes, tant de caràcter professional, com dels diversos grups d'aficionats locals.

Progressivament, l'aparició d'altres sales comercials, fins i tot amb més aforament, i l'arribada dels mitjans audiovisuals van conduir, en un primer moment, al fet que els socis fundadors no pogueren mantindre el local i el vengueren a Alejandro Lorca Lorca passant, finalment, a Pablo Vives.

El cinema per episodis es complementava amb les funcions teatrals dels diumenges a la nit, però l'oferta mediàtica, centrada sobretot en la televisió, comportaria a la clausura definitiva de les seues activitats cinematogràfiques i escèniques.

Entre els diversos usos, es troben el de ser utilitzat com a fàbrica de sabó durant els anys 50 de la centúria passada i, posteriorment, per a celebracions socials com a noces, comunions, etc.

En 1988 els propietaris creen l'entitat “Centro de Arte y Danza,SA” la finalitat de la qual era la dedicació “a la difusió cultural i artística en les seues diferents manifestacions”. Seria aquesta societat la que entraria en contacte amb l'Ajuntament formalitzant un contracte de compravenda entre totes dues parts, que va ser rubricat davant notari en data 30 d'octubre de 1992 amb un valor total de 28 milions de pessetes, dels quals la meitat es concedirien per la Conselleria d'Educació i Cultura a través d'una subvenció, dins del Programa Música 92.

En la Comissió de Govern de 15 de maig de 1998 s'aprova el “Projecte d'adaptació antic teatre Capri a la normativa vigent” amb un pressupost total de 15 milions de pessetes. A través d'aquest projecte es va tractar d'adequar el recinte per a espai d'usos múltiples com reunions, balls, assajos i representacions teatrals. Després d'aquesta adquisició municipal i les obres d'adequació necessàries, l'edifici seria inaugurat al febrer de l'any 2000, amb la finalitat d'oferir als paterners i paterneres una proposta cultural concorde a les demandes socials i culturals del nou mil·lenni.

En 1923 l'Ajuntament de Paterna decideix encarregar a l'arquitecte Sr. Manuel Cortina, un projecte de font-làpida en el Passeig Reina Regent, que passaria a denominar-se Font del Tinent Cortina.

D'aqueixa forma es desitjava recordar la figura del Sr. Antonio Cortina, nebot del mateix arquitecte, i oficial de les tropes que en 1921 van ser massacrades en la seua retirada des d'Annual a Monte Arruit, en el nord d'Àfrica. El tinent comptava amb vint-i-un anys, quan va resultar ferit el 21 de juliol per un casc de granada i, després d'una llarga agonia, moriria el 2 d'agost d'aqueix any.

El monument va ser construït de pedra calcària valenciana, al costat del metall per al sortidor i la granada que culminava la composició. Quant a la iconografia, la vila de Paterna es trobaria significada pel seu escut en el pedestal, figurant així mateix un pilar en els paràmetres del qual es destaquen els quatre quarters fonamentals de l'escut nacional, mentre que el cos d'Artilleria se simbolitzava en l'emblemàtica granada flamejant que el coronava.

La inauguració es va dur a terme el dia 12 de maig de 1923. A l'estació de Campament va arribar la comitiva encapçalada pel rei Alfons XIII, al qual acompanyava l'alcalde de Paterna, Sr. Francisco Salvador Calatrava, i el pare de l'homenatjat, el tinent coronel d'Artilleria Sr. Antonio Cortina. Amb un lluït acte es va inaugurar la font, amb la qual es volia simbolitzar la falta d'aigua que havien patit els soldats durant la seua agonia en la guerra. En el mateix esdeveniment es va retolar el denominat “Carrer Herois de Monte Arruit”, que honraria la memòria dels soldats espanyols que van deixar la seua vida a Àfrica.

Paterna ha disposat al llarg dels segles d'una més que famosa activitat artesanal i manufacturera que, si bé durant un temps es va basar fonamentalment en la laboriositat terrissaire i ceràmica, simultàniament va mantindre un important dinamisme moliner que més tard, i després de cessar la professió ceràmica, es tornaria en exclusiu.

Ja des del segle XIII es disposava d'una precisa normativa per a regular les aigües de la Reial Séquia de Montcada i els drets i obligacions per part dels agricultors dels pobles i llocs pels quals passaven les seues aigües. A aquestes havien d'ajustar-se també els moliners respecte al cabal de les séquies, tandes d'aigua, etc.

A partir d'un complex sistema hidràulic que jalona tota l'horta del nostre municipi, Paterna va disposar de diferents molins, ja que la séquia de Montcada transcorre en el terme per un terreny inclinat, al qual s'unia l'important cabal de les séquies que no feia necessària l'existència de grans salts.

Els orígens dels molins de la vila de Paterna cal situar-los en l'edat mitjana, encara que la major part es construeixen durant el segle XIX. Fins a principis del huit-cents només havien existit uns pocs molins a Paterna: el molí de la Vila, el molí Nou, el de Ferrando i el del Batà, amb diferents usos en les diverses èpoques històriques: sobretot fariners, però també arrossers, tèxtils i, fins i tot, per a paper. Serà des de principis del segle XIX quan s'incrementen notablement. Disposaven d'una estructura senzilla de roda horitzontal i en alguns hi havia diverses moles. Els molins es van integrar harmònicament en el complex sistema d'irrigació agrícola de l'horta de Paterna.

Amb la revolució liberal del segle XIX l'esvaïment del control gremial va transformar Paterna en una extraordinària potència molinera –tant per la quantitat de molins com per les seues moles - i s'arriben a comptabilitzar fins a 18, encara que en alguns casos es tracta d'una propietat fraccionada. Eren temps en els quals la gent portava el seu propi blat a moldre, pagant amb una quantitat de la molinada.

Paterna posseïa a mitjan segle XIX el nivell de producció de farines més important de tota la província de València. Serà en aquest període, i primera meitat del segle XX, quan s'aconseguisca el major desenvolupament i infraestructura molinera. Els molins del Testar i de l'Escaleta, el de la Vila i de Ferrando, de la Tandera, de Cardona, del Batà i de la Penya... tots nodrits de la Séquia de Montcada .

Progressivament van incorporant l'energia elèctrica, substituint la força hidràulica. També es transformen els seus usos, i els que es mantenen passen sobretot de molins a fàbriques farineres com els del Martinet, Cardona i el Batà. Els altres van desaparéixer lentament.

El procés creixent d'una cada vegada major urbanització de l'horta, l'abandonament de l'agricultura tradicional i la total i irreversible industrialització de l'activitat manufacturera suposarien el desbaratament definitiu dels molins a Paterna. Després de cessar la tasca per a la qual van ser creats es van reconvertir i/o van desaparéixer lentament mentre que la resta patiria un lent abandonament i deterioració.

L'altivesa i grandiositat dels edificis que encara romanen són un clar exponent de la nostra memòria històrica i ens recorden la important activitat manufacturera i industrial que es va desenvolupar a Paterna, i la transcendència que per a Paterna i per al seu desenvolupament van tindre.

Com ja sabem Paterna posseeix un extens terme municipal del qual, pràcticament la meitat, és terreny rústic, ja que del total de les 3.700 ha, i segons el Pla General d'Ordenació Urbana, existeixen 1.832 ha que en la distribució del sòl contenen la denominació de sòl no urbanitzable rústic.

I dins d'aquest espai rústic interessa ressaltar aquelles àmplies zones de caràcter natural que es troben en el nostre terme i representen una importància vital per a la conservació del medi ambient, no sols de Paterna, sinó de la franja geogràfica que ens circumda.

En efecte, les àmplies zones muntanyenques i boscoses que discorren paral·lelament al riu Túria, especialment en la zona de la Canyada, conformen un hàbitat d'extraordinària qualitat no sols per a gaudir de l'agrest paisatge que es presenta davant nosaltres, sinó per la transcendència que posseeix per a la conservació de l'entorn.

En el terme municipal de Paterna es pot trobar un dels més interessants paratges de la comarca de l'Horta, en el qual es desenvolupa una vegetació natural de destacada importància.

Si fa poc més de cinquanta anys s'aconseguia la cessió de terrenys de la família Trénor per a parc públic a la Canyada, en l'actualitat també s'han aconseguit importants assoliments com la declaració per part de la Generalitat Valenciana d'espai natural protegit per a les 6,20 ha de l'embassament de la Vallesa que ja forma part del catàleg d'aiguamolls de la Comunitat Valenciana.

Aquesta actuació va suposar tot un èxit per a la preservació de l'hàbitat a través de l'equilibri biològic, el manteniment del règim hidrològic i, finalment, la consecució de garanties de no edificabilitat en la zona.

I és que entorn del riu Túria es pot gaudir d'una meravellosa extensió que alberga una abundant població de pins i matoll, integrat per les típiques associacions del bosc mediterrani sobre substrat calcari com timó, romer, carrasca, llentiscle, coscolla, etc.

L'aroma de la frondositat, la vista d'un paisatge tan grat, la respiració d'aire pur, la tranquil·litat … suposen tot un plaer per als nostres sentits.

Una vegetació rica i variada en concordança amb una panoràmica harmònica i equilibrada que gaudeix d'una excepcional riquesa natural, ambiental, biològica i hídrica.

La seua qualitat paisatgística i el seu extraordinari valor ambiental la fan mereixedora d'un passeig a través d'ella sense oblidar que hem d'aportar la nostra particular contribució a mantindre intacte tan preuat bé natural.

En l'actualitat, i amb el reconeixement del Parc del Túria com a espai natural per la Generalitat Valenciana, se suma una interessant oferta d'oci, la qual permet transitar per les riberes del riu, des de pràcticament la capital valenciana fins a la població de Vilamarxant.

Paterna disposa d'un ampli cicle festiu, que s'inicia el mes de gener amb la commemoració de Sant Antonio Abad i conclou, durant les tradicionals celebracions nadalenques, amb la festivitat de la nit de Cap d'Any. Entre elles hi ha tota una àmplia gamma d'activitats en les quals, a partir d'unes dates ja prefixades, ens introduïm en una faceta lúdica i popular amb una àmplia participació, no sols entre els conveïns de la vila sinó amb les innombrables persones que ens visiten de pobles pròxims i, fins i tot, de terres més distants com les germanades poblacions d'Adeje i Marino.

Les festes falleres se celebren en la setmana del 19 de març en honor de Sant Josep. Paterna concorre amb una àmplia participació a través de diverses comissions falleres que, a través d'una sana competència, desenvolupen una àmplia activitat durant tot l'any per a fer possible la festa josefina.

El Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer formen part d'un sentiment col·lectiu en la vila de Paterna que aprofundeix les seues arrels i tradicions religioses amb una profunda devoció, juntament amb el sant valentí, al Crist Negre. Tal és així que des de data immemorial es commemoren a Paterna les festes que, en advocació de totes dues imatges, se celebren popularment durant la segona quinzena d'agost. Actualment, la grandiositat de la festa religiosa ve confirmada pel bon fer de la Comissió de Festes Majors, creada durant l'any 2001, per a oferir una resposta adequada després de la desaparició de les clavaries. En aquest sentit la tradició organitzativa des de l'àmbit religiós seria assumida per la Reial Confraria del Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer.

El Pregó de festes suposa el punt de partida perquè pólvora, celebracions lúdiques i esportives i actes religiosos s'entrellacen harmoniosament durant dues setmanes de gran intensitat festiva i participació popular.

Des del punt de vista cultural els Jocs Florals, lliurament de Coets d´Or a les persones o institucions que més han col·laborat amb la festa de manera desinteressada, celebracions esportives, concursos de pintura i en el vessant més lúdic les cercaviles, carrosses, cavalcades, etc. i, com no, l'ancestral tradició entorn del món de la pólvora i el foc. Sense obviar l'accés a la festa de nous barris i centres urbans juntament amb diferents protagonistes com Intercomparsas, Centre Cultural Andalús, Comissió de Penyes, Fira d'associacions i entitats, etc.

Aquestes noves demandes i expectatives han portat amb si, d'una banda, una major especialització davant la creixent complexitat de la festa, de manera que el nombre de comissions de clavaris ha crescut fins a consolidar-se entorn de la dotzena. Però, a més, ha suposat una cada vegada major implicació de l'Ajuntament en la festa a través del patrocini d'un significatiu nombre d'actes que tracten de satisfer les demandes festives i d'oci dels ciutadans.

I és que durant aqueixos dies les desfilades, el foc i la pólvora són els protagonistes d'una festa en la qual les filaes de Moros i Cristians ocupen una rellevància de primera magnitud davant la destacada presència de paterners i paterneres que participen aglutinats entorn de les vint comparses.

La culminació festiva dels Moros i Cristians adopta la seua vistositat i grandiloqüència en les espectaculars desfilades que plenes de sumptuositat i colorit es donen cita anual en les nits Mora i Cristiana. Però no acaba ací.

La participació d'Intercomparses en el Pregó de festes, l'hissat de banderes mora i cristiana, l'acte commemoratiu de l'entrada pacífica del Rei en Jaume I a Paterna, els cartells anunciadors de festes, el concurs de fotografia, el Mig Any i la setmana cultural ... conformen una extraordinària labor en pro del foment i difusió de la festa.

d'activitats que tenen lloc entorn del foc: els castells de focs artificials i mascletaes, les cercaviles de coets de luxe, infantil i d'adults, etc. Aquests adveniments en el seu conjunt ens condueixen, de manera irremissible, a la culminació de la festa materialitzada en la Cordà.

El Consell Sectorial Local de la Cordà, i dins d'aquesta la Comissió Tècnica, treballa durant tot l'any amb la finalitat de dur a terme les adequades mesures d'organització i funcionament com ara admissió de participants i repartiment de braçalets, control de la pólvora i distribució dels caixons, coordinació amb penyes i associacions, calendari d'activitats, etc.

La Cordà de la matinada següent a l'últim diumenge d'agost, dia de la celebració del Stm. Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, conforma un acte de gran tradició i concurrència popular ja que atrau milers de persones desitjoses de presenciar un esdeveniment únic en el món per la seua magnitud i espectacularitat. Prova de la seua innegable significació és el seu recent reconeixement com a Festa d'Interés Turístic de la Comunitat Valenciana.

En l'estret carrer Major són col·locats caixons replets de coets i femelletes, de diferents classes i models, en un tram de 120 metres de longitud per 8 d'ample comprés entre la Plaça Major i el carrer de Sant Antoni. En cada caixó se situen tres persones, una de les quals és ja veterana sent, al seu torn, l'encarregada d'extraure els coets de manera que es mantinga un ritme constant de foc. La participació se situa entorn de les cent cinquanta persones procedents fonamentalment de la Clavaria i de les penyes i veïns.

El pas del coeter major amb la bengala verda suposa el deixant d'indicació per a l'inici, de manera que juntament amb la preliminar traca lenta de femelletes i coetons de foc seguit, es cremen entorn de 50.000 coets amb una intensitat mitjana de foc pròxima del voltant de 2.000 coets per minut.

La tècnica desenvolupada per tiradors i tiradores, apresa durant generacions, resulta fonamental per a aconseguir un espectacle compassat en el qual per uns minuts l'home és capaç de mantindre un equilibri graduat i aprofitar la seua especial habilitat per a dominar el foc.

Després de la intensitat viscuda, el fum s'esvaeix. Novament el coeter major, aquesta vegada amb una bengala roja, travessa el carrer major i personifica el colofó a tan excels esdeveniment.

Va ser declarada Festa d'Interés Autonòmic en 2007, Festa d'Interés Nacional en 2017 i en 2022 Bé d'Interés Cultural Immaterial per la Generalitat Valenciana.